El dolent de la pel·lícula

Perdoneu-me. Però des de sempre els crítics no han caigut bé. A ningú li agrada que li diguin les veritats doloroses, i menys, davant de mig país. I ara, uns quants es sorprenen de que aquest producte televisiu ofengui a uns pobres principiants. Doncs no és tan greu.

Risto Mejide no és res més que això, un crític amb gràcia i una mica de mala baba que diu el que pensa i com ho pensa. Sense sensibleries, paraules boniques i harmonies varies. I justament per aquesta manera de fer, ha aconseguit està en boca de tothom sense cantar ni una mica. Perquè ell mateix ho diu, la televisió està per crear productes, i ell és el més gran exemple d’això. Un producte únic, diferent i impactant que fa pujar quotes de pantalla i que interessa molt més que qualsevol dels triunfitos dels que parla. Perquè les coses són així. La societat està cansada de tanta cançó i tanta gala amb parafernàlia, el públic demana acció, tensió i diversió. I una altra cosa no, però aquesta creació amb ulleres ha aconseguit que aquell Operación Triunfo que ja no veia ningú torni a ser un dels programes amb més share de la televisió, i això és el que realment interessa.

Així que, no cal que ens sorprenguem tant. En els fons és un home corrent que ha sabut com saltar a la fama. Perquè fer de dolent, en el fons, és més fàcil que fer de bo...i sinó sol cal escoltar-lo

Cinc espais per compartir

Entres a la web i intentes descobrir els pensaments, les impressions i una mica les vides dels companys. Cadascú, a la seva manera, plasma en poques paraules allò que ha vist, ha sentit o simplement allò que té ganes d’explicar i compartir.

Me’n quedo cinc

http://decajondesastre.blogspot.com/

Un blog actiu, diferent i sorprenent. On pots trobar crítiques de cinema, de música, de llibres, d’expossicions. Però també de la vida en general. Res en concret, però una mica de tot en particular. Una manera senzilla i amena de veure la cultura i mostrar-la al demés.

http://nosoynadaindie.blogspot.com/

No country for indie people ens ofereix la crítica de tot tipus d’actes culturals desenvoluda d’una manera rigorosa però molt divertida i atraient. És un blog complet i fet amb gràcia i energia. Molt centrat en el cinema i els seus derivats. Llegint el blog t’omples de continguts interessants i treballats amb gràcia.

http://laureta86.blogspot.com/

Aquest és un blog atraient, més pel contingut que per l’estil visual. Molt complet i desenvolupat, té una temàtica molt oberta d’actes culturals diversos i fora dels estereotips marcats, com poden ser la dansa, les cultures alternatives o la pirateria, amb una manera de dirigir-se al lector molt poètica i tendra.

http://victoralbadalejo.blogspot.com/

Ens veiem ens ofereix una opció molt completa i treballada de continguts varis. Els textos estan molt treballats i l’estil és senzill i proper. Estan molt desenvolupats els temes de classe i se’n poden trobar d’altres interessants com obres de teatre o altres actes culturals diversos.

http://elracodelanima.blogspot.com/

El racó de l’ànima és un blog molt centrat en temes musicals de l’escena catalana. Amb entrades treballades, desenvolupades i amenes és una molt bona opció per a trobar tota aquella informació de música en català i actes culturals populars de les nostres terres.

La desconeguda que va guanyar el Goya

La Soledad. No hi havia un títol millor per descriure els sentiments que viuen i expliquen els personatges d’aquesta obra mestra de Jaime Rosales. Perquè aquest novell director amb tan sols dues pel·lícules ha aconseguit fer-se un bon lloc en l’anomenat cinema d’autor. Fugint de tot allò comercial, Rosales, ens descobreix una nova manera de dirigir on la força principal la duen les imatges, els silencis i l’expressió, i on les paraules queden en un marcat segon pla.

El director català separa l’obra en quatre capítols protagonitzats per dues famílies que veuran com les seves vides es tomben en el moment en que semblava que anaven millor. L’Antonia és una dòna que intenta lluitar perquè a la seva família hi hagi pau i l’Adela una mare divorciada que marxa del seu poble per refer la seva vida a la capital. Les vides d’aquestes famílies es veuran creuades d’una manera molt subtil, creant dues històries paral·leles que faran que l’espectador passi de ser un simple observador a un protagonista més de la història.

Rosales ens descobreix una nova manera de fer cinema. Des del principi del film separa la pantalla en dues cameres fixes on els personatges apareixeran i desapareixeran acostant-se i allunyant-se de l’espectador creant una sensació d’aïllament. Però la mestria del director aconsegueix que aquestes escenes buides de contingut transmetin allò que ell ens vol expressar: la soledat.

Única, sensible, crua i commovedora*

Descobreix-la

Babelia, una nova mirada

Era a principis dels 90 quan de les mans de Juan Arias naixia el suplement cultural de El País batejat per Manuel Vicent com a Babelia. Babelia és un espai creat per a que triomfin les paraules i les imatges, les entrevistes i els articles, una finestra que s’obre a un món exterior més profund i complex. Un instrument no només per comunicar sinó també per impulsar a aquells autors o artistes desconeguts però necessaris.

A l’octubre del 2007 el suplement va decidir renovar-se, diset anys després de la seva creació. Babelia intenta obrir una nova manera de veure la realitat i representar un punt de referència per a molts. Amb un disseny atrevit i en tons blaus i pastel com la resta del diari, incorpora també grans fotografies en color.

Com a diari espanyol de referència El País ofereix un suplement cultural de qualitat, ampli i especialitzat no només en temàtiques properes sinó també de la resta d’Europa.Una mirada crítica a la cultura actual amb un llenguatge especialitzat però apte per als lectors habituals. Amb temes molt diversos, des de l’arquitectura, passant pel cinema, la pintura, la fotografia, la música, la literatura i qualsevol representació actual de l’art en general, amb l’objectiu de descobrir noves formes de cultura i autors creatius i innovadors.

descobreix-lo*

Sense comentaris...

Plantegem-nos-ho, la societat està tan cansada, de veure, escotar i aguantar sempre les mateixes discussions entre polítics, partits, governs, veïns, companys, amics…que ha decidit revelar-se.

Ofereixen l’opció d’escollir al cantant que representarà a Espanya al festival d’Eurovisió i d’entre una colla de frikis escollim...al més friki.

El que s’havia plantejat com una aventura, un joc més d’entre tots els que fa aquest valent català, ha acabat sent...un ídol de masses.

Perquè el Chiquilicuatre, no era res més que això, una broma a la societat, un individu especialment creat per a riures de la gent i en especial de tots aquells que fan aquest tipus de música no apta per als melòmans. Però s’ha convertit en el centre de totes les mirades i la prova que demostra que estem cansats de tant de debat polític i volem més motius per passar-ho bé en aquests temps de recessió econòmica i crisis en general.
Ja tenim doncs, la cançó de l’estiu, com ho van ser les Ketchup o la famosa Bomba, perquè quan més estrambòtica, cutre i crítica és “l’obra d’art” més seguidors té. Així doncs senyors, ja podem escoltar la cançó que pot posar-se a l’altura de Massiel, i de la mateixa manera que va fer Bardem fa unes setmanes, tornar a portar un altre triomf per a les nostres vitrines.

Sense comentaris...

Sense paraules

4 meses, 3 semanas y 2 días és una experiència per a tots els sentits. Una immersió en una realitat que creiem llunyana però que és habitual en el nostre entorn. El film de Cristian Mungiu representa una aventura per l'espectador que sense saber-ho es veu immers en un trama de gairebé dues hores on les paraules, les imatges i la pròpia història formen un tot gairebé perfecte.
La pel·lícula ens explica la història de dues noies que es veuen obligades a amagar-se i a incomplir la llei per poder abortar en un pais on encara no és legal. Els personatges aconsegueixen una actuació brillant amb una direcció tendre però molt realista.
4 meses, 3 semanas y 2 días forma part d'un projecte més ampli titulat Relatos de la edad de oro, una història subjectiva del comunisme a Rumania. L'objectiu del projecte és parlar d'aquell període sense fer referències directes al comunisme, explicant diferents històries personals.

Commovedora, senzilla i increïblement impactant*