Babelia, una nova mirada

Era a principis dels 90 quan de les mans de Juan Arias naixia el suplement cultural de El País batejat per Manuel Vicent com a Babelia. Babelia és un espai creat per a que triomfin les paraules i les imatges, les entrevistes i els articles, una finestra que s’obre a un món exterior més profund i complex. Un instrument no només per comunicar sinó també per impulsar a aquells autors o artistes desconeguts però necessaris.

A l’octubre del 2007 el suplement va decidir renovar-se, diset anys després de la seva creació. Babelia intenta obrir una nova manera de veure la realitat i representar un punt de referència per a molts. Amb un disseny atrevit i en tons blaus i pastel com la resta del diari, incorpora també grans fotografies en color.

Com a diari espanyol de referència El País ofereix un suplement cultural de qualitat, ampli i especialitzat no només en temàtiques properes sinó també de la resta d’Europa.Una mirada crítica a la cultura actual amb un llenguatge especialitzat però apte per als lectors habituals. Amb temes molt diversos, des de l’arquitectura, passant pel cinema, la pintura, la fotografia, la música, la literatura i qualsevol representació actual de l’art en general, amb l’objectiu de descobrir noves formes de cultura i autors creatius i innovadors.

descobreix-lo*

Sense comentaris...

Plantegem-nos-ho, la societat està tan cansada, de veure, escotar i aguantar sempre les mateixes discussions entre polítics, partits, governs, veïns, companys, amics…que ha decidit revelar-se.

Ofereixen l’opció d’escollir al cantant que representarà a Espanya al festival d’Eurovisió i d’entre una colla de frikis escollim...al més friki.

El que s’havia plantejat com una aventura, un joc més d’entre tots els que fa aquest valent català, ha acabat sent...un ídol de masses.

Perquè el Chiquilicuatre, no era res més que això, una broma a la societat, un individu especialment creat per a riures de la gent i en especial de tots aquells que fan aquest tipus de música no apta per als melòmans. Però s’ha convertit en el centre de totes les mirades i la prova que demostra que estem cansats de tant de debat polític i volem més motius per passar-ho bé en aquests temps de recessió econòmica i crisis en general.
Ja tenim doncs, la cançó de l’estiu, com ho van ser les Ketchup o la famosa Bomba, perquè quan més estrambòtica, cutre i crítica és “l’obra d’art” més seguidors té. Així doncs senyors, ja podem escoltar la cançó que pot posar-se a l’altura de Massiel, i de la mateixa manera que va fer Bardem fa unes setmanes, tornar a portar un altre triomf per a les nostres vitrines.

Sense comentaris...

Sense paraules

4 meses, 3 semanas y 2 días és una experiència per a tots els sentits. Una immersió en una realitat que creiem llunyana però que és habitual en el nostre entorn. El film de Cristian Mungiu representa una aventura per l'espectador que sense saber-ho es veu immers en un trama de gairebé dues hores on les paraules, les imatges i la pròpia història formen un tot gairebé perfecte.
La pel·lícula ens explica la història de dues noies que es veuen obligades a amagar-se i a incomplir la llei per poder abortar en un pais on encara no és legal. Els personatges aconsegueixen una actuació brillant amb una direcció tendre però molt realista.
4 meses, 3 semanas y 2 días forma part d'un projecte més ampli titulat Relatos de la edad de oro, una història subjectiva del comunisme a Rumania. L'objectiu del projecte és parlar d'aquell període sense fer referències directes al comunisme, explicant diferents històries personals.

Commovedora, senzilla i increïblement impactant*