La Soledad. No hi havia un títol millor per descriure els sentiments que viuen i expliquen els personatges d’aquesta obra mestra de Jaime Rosales. Perquè aquest novell director amb tan sols dues pel·lícules ha aconseguit fer-se un bon lloc en l’anomenat cinema d’autor. Fugint de tot allò comercial, Rosales, ens descobreix una nova manera de dirigir on la força principal la duen les imatges, els silencis i l’expressió, i on les paraules queden en un marcat segon pla.
El director català separa l’obra en quatre capítols protagonitzats per dues famílies que veuran com les seves vides es tomben en el moment en que semblava que anaven millor. L’Antonia és una dòna que intenta lluitar perquè a la seva família hi hagi pau i l’Adela una mare divorciada que marxa del seu poble per refer la seva vida a la capital. Les vides d’aquestes famílies es veuran creuades d’una manera molt subtil, creant dues històries paral·leles que faran que l’espectador passi de ser un simple observador a un protagonista més de la història.
Rosales ens descobreix una nova manera de fer cinema. Des del principi del film separa la pantalla en dues cameres fixes on els personatges apareixeran i desapareixeran acostant-se i allunyant-se de l’espectador creant una sensació d’aïllament. Però la mestria del director aconsegueix que aquestes escenes buides de contingut transmetin allò que ell ens vol expressar: la soledat.
Única, sensible, crua i commovedora*
No hay comentarios:
Publicar un comentario